No tolero...

2011-09-21T18:40:00.000+02:00

No tolero...les necessitats autoimposades

Últimament han passat moltes coses negatives en la meva vida personal que m'han afectat profundament, tant emocionalment com psicològica. Tanmateix, i després d'un temps -per què no dir-ho, llarg- me n'adono que hi ha moltes coses a la vida que ens prenem massa a pit, i que per ser feliç no cal aconseguir uns determinats objectius o tenir determinades coses, ans simplement voler-ho.

Jo vull ser feliç!

I per tant faré i diré i allò que m'ho faci ser. I no em sabrà greu si algú s'ofen per les meves paraules o les meves accions, per què, per què d'elles depen la meva felicitat, i no pas la dels altres.

2010-07-28T22:07:00.001+02:00

No tolero...los toros a Catalunya

Avui, dimecres 28 de juliol de 2010, el Parlament de Catalunya a votat per majoria absoluta la prohibició de les curses de braus a Catalunya. Ha estat tot un èxit de la democràcia, de la qual em congratulo, doncs la iniciativa va emanar del poble a través d'una ILP i els diputats del Parlament han pogut votar sense seguir la disciplina de vot y de forma oberta.

Més enllà d'això, els partits catalans insisteixen a desvincular el fet nacional català amb la prohibició i miren de despolititzar la situació utilitzant arguments sobre moralitat, crueltat vers els animals, etc.

Doncs no hi estic d'acord!

A la Gran Bretanya, la caça de la guineu era vista com un fet cultural rural (a partir del 2002 va ser prohibida a Escòcia i al 2004 a Anglaterra i Gales). Per nosaltres la guineu tampoc és una peça cinegètica i la seva cacera està prohibida!

Als països subsaharians l'ablació és un fet cultural, una tradició. Per nosaltres és una barbàrie i la prohibim!

Que la Fiesta Nacional sigui la "seva festa" i no pas la nostra (la de Catalunya) hi ha de tenir alguna cosa a veure. Per la nostra cultura (la catalana) aquesta festa és una barbàrie, una tortura per l'animal; mentre que per la cultura espanyola és una forma d'art, un fet cultural a protegir. Em sembla molt bé que així sigui allà, però com que per nosaltres és un acte inhumà, és lògic i normal que aquí el prohibim.

Per tant, aquesta sí és una qüestió identitària, cultural i política. Amb aquesta votació, una vegada més, queda palès que els catalans som un poble (una nació) culturalment a part de l'espanyol, i que així ens ho recordin des de Espanya i que a més ens vulguin imposar la seva festa utilitzant argúcies legals, no fa sinó més que refermar aquesta separació.

2009-12-17T15:00:00.003+01:00

No tolero...els mòbils amb música pel carrer

Vaig pel carrer i veig (i sobretot escolto) joves amb mòbils amb música a tot drap, fent que els demés haguem d'escoltar el seu soroll. Tot plegat em fa recordar aquella gent gran amb el transistor enganxat a l'orella o els raperos dels vuitanta amb aquells "lloros" enormes sobre el muscle...la tecnologia avança, però la gent és igual d'hortera!

+ =

2009-06-09T17:28:00.004+02:00

No tolero...la baixa participació a les eleccions

Com pot ser?!? Tant ignorants som?! No se n'adona la gent que el Parlament Europeu és un dels òrgans amb més poder que ara mateix ens legislen?! Però no, els grans partits estan més interessats a tirar-se els plats pel cap, que no pas a explicar-ho a la gent i fomentar el vot. Com es pot fer que la gent vagi a votar? Tots defensem la democràcia (el poder del poble!) però a l'hora de la veritat ben pots són prou responsables per exercir aquest poder...és ben trist!

2008-09-03T13:34:00.002+02:00

No Tolero...en Pere Mas

A l’estiu tota cuca viu, i a més, en Pere Mas passa a ser el director dels Matins de Catalunya Radio. No dubto de la professionalitat i trajectòria radiofònica d’aquest senyor. Ans al contrari, estic segur que si està on està, és per que ha fet els mèrits suficients. Ara bé, com a locutor i presentador, no m’agrada gens. Els seus comentaris són grisos, normalment negatius, i sovint porta la contraria als seus col·laboradors, quan no els rebaixa o humilia –o directament els insulta– amb alguna brometa desafortunada. Si és que fins i tot quan vol ser graciós molesta.

I per postres, el Senyor Bassas no torna...on anirem a parar...

Sr. Bassas, el trobarem a faltar.

2008-07-28T16:19:00.003+02:00

No tolero…els pals de paper de les piruletes

Sempre he trobat que les piruletes i els chupa-chups són uns grans invents. A més, són un d’aquells objectes que t’acompanyen des de d’infància i sempre et retornen a temps més feliços i innocents. Tanmateix, hi ha un aspecte d’aquests caramels del que sóc especialment maniàtic: els pals. M’agrada que siguin rígids i de plàstic. Em molesta molt quan són fets d’aquell paper compactat que mentre vas llepant es va fonent, i quan t’has acabat el caramel no pots seguir rosegant per què es desfà en petits bocinets humits. Senyors que feu les piruletes, poseu-hi pals de plàstic, si us plau!

2008-07-21T18:05:00.002+02:00

No tolero…respirar el fum d’altri

Ja entenc que si vas a un terrassa a l’aire lliure on es permet fumar, segur que et trobaràs algú que estigui xuclant en rotlle cancerigen. Ara bé, una cosa és percebre subtilment la presència de fumadors, i l’altra inhalar directament la seva exhalació, que han deixat anar sense cap mena de mirament per a les persones alienes a la seva pròpia figura, que també intenten fer un mos al seu costat. Estar menjant i que et vingui fum a la cara es quelcom realment degradable i que el qui l’emet ni tan sols faci l’esforç per intentar no molestar es doblement emprenyador.

Al final varem haver de canviar de taula.

2008-03-14T18:53:00.001+01:00

No tolero...els descomptes fantasmes

Aquesta setmana he anat a buscar unes ulleres noves. Les velles estaven absolutament ratllades i només hi veia borrós. Vaig anar a Cottet per què amb la targeta del RACC a la propaganda deien que feien un 10% de descompte. Allà em va atendre perfectament: professionals, amables, correctes, fins i tot em van fer una revisió de vista.

La pega va arribar a l’hora de pagar, quan vaig treure la targeta del RACC i vaig demanar el descompte. No, m’etzibaren – aquest descompte només el fem per compres ordinàries, les ulleres ja formen part d’una promoció... Com que sóc així de burro, vaig assentir i vaig pagar el què em demanaven religiosament. Tanmateix, això em rebenta. Van guanyar un client fent la proganda del 10% de descompte, però a l’hora d’aplicar-lo em surten que només és per a compres “ordinàries”. I què hi ha més ordinari que unes ulleres a una òptica? A més, en cap moment em van informar que les ulleres formaven part de cap promoció ni res. Aix!

2007-10-24T18:44:00.000+02:00

No tolero…el temps dedicat a les notícies.

Per què hi ha notícies a les que dediquen més temps que a d’altres? Aquestes a les que dediquen el temps limitat d’un noticiari, vol dir que són més importants?

Jo no sóc periodista, i per tant l’anàlisi que faig aquí és completament esbiaixat segons la meva percepció subjectiva generada a través de la pròpia experiència, i per tant, no sé si els més arguments tenen un fonament raonablement vàlid. Tanmateix, els exposo aquí per si a algú li serveixen d’alguna cosa.

Seguint les últimes notícies sobre el problema de les rodalies a Barcelona, he començat a reflexionar sobre el criteri que deuen fer servir els directors de noticiaris/diaris, etc. per seleccionar les notícies, i sobretot per assignar-les-hi un temps/espai determinat en llurs plataformes de comunicació.

En una primera aproximació, allò que em ve al cap és el criteri “democràtic” referent al nombre de població que afecta la notícia. Però si fos així, només es donarien notícies sobre la India, la Xina, els EEUU, és a dir, llocs on hi hagués molta població.

Havent descartat aquest primer argument, i realitzant un anàlisi més fi, ens hauríem de referir al “pes específic” de la població. Així, els llocs més actius i dinàmics (on també sol ser on hi ha més població) són els que generen més fets, si alhora aquests llocs ens són més propers, tenen més possibilitats de generar notícies “interessants”.

Un tercer vector podria ser (segur que té molt a veure) l’espectacularitat del fet. És a dir, quants més morts, més famosa sigui la persona involucrada, o més hectàrees arrasades per algun fenomen climàtic, etc. més temps/espai tindrà la notícia. Val a dir, que en aquest cas, cal fer un matís: el número de morts/hectàrees afectades han de donar-se en episodis puntuals per ser una notícia “important”. Si l’efecte és acumulat, la notícia perd força i és arraconada a un segon terme, per això les guerres llargues o la sequera no “tenen significació” des de la lògica informativa.

Em vull referir però al segon punt comentat. Un exemple d’aquest punt es dóna, com deia, en els últims esdeveniments en la xarxa viaria rodalies de Barcelona. És evident que és una notícia amb molt interès, doncs moltes persones se’n veuen directament afectades i com que succeeix en un entorn altament dinàmic, aquest fet pot transcendir indirectament a molta d’altra població. Tanmateix, la meva pregunta és: Cal dedicar-li tant de temps? Cal entrevistar els conductors vinguts de fora per demostrar que no tenen ni idea d’anar per Barcelona? O amb un simple comentari en off, ja passaríem? Cal ensenyar com el Director de Renfe o de l’Adif (em perdo) es passeja per una estació, o directament amb les seves declaracions em fem prou?

El mateix passa, per exemple, amb la descripció del trànsit. Cada matí sentim pels mitjans públics com les mateixes carreteres de l’àrea metropolitana de Barcelona estan embussades. Però què passa? Que a Girona, Tarragona, Lleida, Manresa, Reus, etc. no hi ha embussos, aglomeracions o retencions? Que no tenen el mateix dret a ser informats la gent atrapada en aquests embussos?

La meva queixa va per aquí. Qui tria i quin són els criteris per assignar un temps/espai determinat a una notícia? I Què passa amb les notícies que afecten a altres àrees amb menys pes específic, però que també contenen habitants que alhora han contribuït a subvencionar uns mitjans públics de comunicació que NO els informen dels SEUS problemes?

Jo crec que per solucionar aquest atzucac periodístic, en comptes d’utilitzar els criteris abans esmentats, s’haurien d’aplicar llindars d’espai i temps territorials. M’explicaré: si hi ha un temps limitat per explicar les notícies del dia, aquest temps es divideix en blocs compartimentats iguals on en cada bloc es fa referència a notícies pròpies de diferents regions territorials (que podrien ser, per exemple, províncies). D’aquesta manera ens assegurem que en aquest temps limitat s’expliquin fets on tothom pot veure’s representat. Ja entenc que fer això en un telenotícies és complicat (el temps és *realment* limitat, però potser fora factible fer-ho en altres plataformes com el canal/radio de 24 hores de notícies.

Opinions?

2007-08-30T12:40:00.000+02:00

No tolero...tenir un món al cap...

...i no poder-lo deixar anar.

O sigui que la manera que s'ha m'ha ocorregut per plasmar la idea ha estat escriure-la aquí abans que se me'n vagi del cap. Miraré de no fer cap spoiler per si algun jugador meu ho llegeix.

La qüestió rau en la campanya que estic pensant per jugar a Rifts:

0.- Valorar iniciar la campanya durant la Juicer Uprising. Això ha d'enmarcar l'actitut de la CS vers els PJ i donar a conèixer els motius del perquè de la guerra de Tolkeen. Aquí també serviria per fer algunes aventures per Lone Star (Desmond Bradfort?) i el Nou Oest.
1.- En mig de la guerra de Tolkeen, seguint la Creu d'Erebus (uns extranya constal·lació), els PJ buscaran una base on s'amaga una poderosa arma Pre-Rifts.
1.1.- Encontres amb la 5ena columna. Chi-town Burbs.
1.2.- Rescat en un Rusc Xitixic.
1.3.- Transport de presoners en el Death Head.
1.4.- Camps de concentració - Els Cyber Cavallers es dispersen.
1.5.- Àngels i dimonis a Tolkeen.
1.6.- La FdlM hi té molt a dir (lliutes internes).
1.7.- L'illa misteriosa dels Splughorth.
1.8.- Els Pirates Horune.
1.9.- El Cofre Negre.
1.10.- ARCHIE III.
2.- ARCHIE VII - Portal cap a Phase III.
3.- Phase III
3.1.- Invasió Mecanòide (?)
3.2.- Woormwood (?)
4.- Les guerres Dimoni (?).
5.- El retorn.
5.1.- El final de la guerra - el setge definitiu.
5.2.- Aftermath
5.3.- La fi de la màgia
5.4.- Els dimonis contra-ataquen (?).

Sobretot la part final (de fet a partir del punt 2) encara no la tinc gaire clara per què em falten alguns manuals per llegir.

2007-08-06T12:29:00.000+02:00

No tolero...la safriquiènsia.

Avui, parlant amb unes companyes sobre Irlanda he confirmat el fet que els “friquis” o "geeks", entre els quals m'hi incloc, tenim allò que jo anomeno “safriquiènsia”. Mot creat a partir de la unió entre sapiència i friquisme, al més pur estil anglosaxó, la definició bàsica d’aquest “neologisme” podria ser quelcom així:

Safriquiènsia. N. f. Coneixement adquirit sobre temes culturals diversos amb molt poc valor pràctic. Normalment s’inclou en la locució verbal tenir safriquiènsia. Ex: De poc et servirà tenir tanta safriquiència per fer un ou ferrat.

Realment no és que no toleri tenir un alt grau de safriquiènsia, ans m’inquieta saber que estic ple de coneixements que em serveixen de ben poc, i que al món hi manqui gent que en sàpiga de les coses realment importants.

2007-05-03T13:59:00.000+02:00

No tolero...la gent que circula malament per les rotondes

Per què la gent no sap circular per les rotondes. Mira què és fàcil. Només cal recordar dues regles: Qui hi ha dins la rotonda té prioritat, el sentit de gir s antihorari. Per la resta de coses funciona igual que si anéssim per un carrer recte de dos carrils. Per sort encara no m’he trobat a ningú que es descuidi de la segon regla, tanmateix saltar-se la primera és molt habitual, especialment si el vehicle que circula per la rotonda ho fa pel carril més interior. Però els dos errors més greus que fa la gent quan circula per una rotonda són:

* No posar l’intermitent per marcar la sortida, com si els demés haguessim de llegir el pensament del que va davant “ha entrat per aquí doncs segur que surt per allà...”.

* Voler sortir de la rotonda des del carril interior tan si com no!!! Suposant que el de la dreta (que circula per carril exterior) sortirà per la mateixa sortida que el primer ha seleccionat. Quan això no passa, hi ha talls de circulació que més d’una vegada han acabat amb incident. Com que això és tant comú, fins i tot les autoescoles ensenyen a posar l’intermitent esquerra per indicar que no es vol sortir de la rotonda!!!! Arghhh!! Però com pot ser!!! Com que tothom ho fa malament, doncs t’ensenyem a fer-ho més malament, però tothom entendrà que ho fas bé!!! No entenc res...

Siusplau, quan circuleu per una rotonda, poseu l’intermitent per indicar que sortiu i, sobretot, no sortiu des del carril interior si hi ha algú circulant per carril exterior!!!

2007-02-14T13:22:00.000+01:00

No tolero...les grues pirates.

La setmana passada mentre em desplaçava per una de les molt transitades carreteres del nostre país vaig tenir un petit incident amb el cotxe. La qüestió és que tinc l’encert de ser del RACC, cosa que em va permetre trucar per què em vingués a remolcar una grua, no sense abans indicar preceptivament amb el triangles reflectants la situació de perill que generava allà parat.

Mentre esperava el servei del RACC escoltant la COPE – “Para fustigarme un rato por la mañana”, com deia un donostiarra que vaig conèixer – va aparèixer una grua blanca (no del groc canari del RACC, allò era una pista) que després de preguntar-me què havia passat, em va deixar anar que em portava on jo volgués, li pagava, em feia una factura i que l’asseguradora ja se’n faria càrrec. “Com? – Vaig pensar. – El RACC no m’ha cobrat mai res”. I Així li ho vaig expressar a aquell noi rodanxó que portava la grua blanca i m’estava intentant entabanar.

- El RACC? – Va dir ell – jo no soc pas del RACC.

- Doncs ves, que jo he trucat al RACC – li responc.

Com si hagués vist al mateix dimoni, el noi girà cua i pugí a la grua amb la cua entre cames. Allà em vaig quedar palplantat amb aquella sensació que queda quan has superat un perill no saps ben bé com, però amb la satisfacció de saber que no m’havien pogut cardar. Sortosament al cap de poc un senyor esquifit portant una grua groga amb les lletres del RACC ben grosses em saluda des del carril contrari indicant-me que va a donar la volta per venir a recollir-me...

PD: Per cert, el tracta i servei d’aquell senyor va ser exquisit, i em sembla que no li vaig agrair prou. Si serveix d’alguna cosa, li dono les més sinceres gràcies des d’aquí.

2007-01-03T18:44:00.000+01:00

No tolero…el Pare Noel

Segur que és un tema recurrent en tota la blogoesfera (bé, potser no tant), si més no ja he sentit més d’un comentari per la radio: Què redimonis representa aquesta proliferació de Pares Noels violant les llars de les famílies? Quina mena de costum - que ja porta duent-se a terme d’uns anys ençà - ha arrelat que hom col·loca aquells ninotets mal engiponats penjant de qualsevulla manera en els ampits de les finestres o les baranes dels balcons? Segur que els heu vist!

I la meva indignació no és tant pel discutible atractiu estètic de la tradició (?) – aplicable si més no a totes les altres andròmines nadalenques – sinó pel fet incontestable que les festes de Nadal tendeixen irrevocablement a una “anglosaxificació” (no us escarrasseu, no surt al diccionari).

Vull dir que on abans els anuncis de televisió hi sortien ses majestats els "Tres Reis d’Orient", ara hi surt un home barbut (segurament postís) vestit de vermell...i apa, avall que fa baixada. Això es mig entén, segur que és per temes pressupostaris, i ja sabem que la pela mana.

De l’arbre de Nadal ni en parlem, que això ja fa temps que circula i a Espinelves en fan l’agost (o hauria de dir el desembre?). Sort que hi ha qui recondueix la festa i en comptes d’adornar un avet (arbre prou poc comú a les nostres latituds i altituds) es contenta en omplir de guarniments reflectants i/o lluminosos el seu xiprer (té una forma prou escaient, tanmateix, tot i que significa totalment el contrari de naixement, que és el que es celebra per aquestes dates), pruner, morera o qualsevol planta de port més o menys alçat del seu jardí.

Potser un dels guarniments més desafortunats enguany ha estat el del ninot de neu, per què d’aquesta en prou feines se n’ha vist, i de ben segur que més d’un esquiador s’ha recordat de la mare d’aquests decoradors compulsius amb un esprai d’escuma blanca.

I la pregunta és? On para el nostre Tió? Aquell que caga torró? Ara a les oficines i a les escoles ja no li apliquen a la soca el laxant del bastó, sinó que es dediquen a fer-se regals amb els ulls clucs al·legant amistats invisibles. No volen festes laiques? Què més laic i prosaic que una soca que caga?!?

Amunt el Tió, avall el Noel! Així ha estat tota la vida: per Nadal, el Tió reparteix llaminadures i petits regalets, i els Reis porten els grans regals. Ja sé que això és incòmode, per què representa que els nens han de tenir temps per gaudir-ne durant les vacances...doncs bé, no passa res, l’ordre es por invertir i el resultat és més o menys el mateix. L’equació queda destarotada quan de no se sap ben bé d’on (d’acord sí, dels països anglosaxons empès per la pela) apareix l’homenot de vermell i trineu (aquest any, amb rodes).

2006-12-12T18:52:00.000+01:00

No tolero…La cultura del “sopar de duro”

M’he canviat de casa. Com a tota casa nova hi ha alguns detalls que els industrials subcontractats per a fer la feina se’ls ha escapat o no han volgut veure. Per sort, tenim dret a reclamar (en teoria 15 dies) per què ens ho vinguin a arreglar. El problema és que, tot i que fa més de tres mesos que hem reclamat amb una llista per escrit a la constructora i que truquen gairebé una vegada per setmana (o més) per saber com estan les coses, alguns dels industrials encara no s’han dignat ni a trucar, i els que ho han fet , no s’han presentat a l’hora de la cita. Es veu que això d’arreglar coses mal fetes, és allò que en diuen un “sopar de duro”, i que aquell vell eslògan de la Generalitat de la feina ben feta ja no es porta (potser no s’ha posat mai de moda).

Em considero un home pacient, però ara ja en començo a estar fins la pipa que em donin llargues, i he hagut de fer un cop de puny a la taula per que les coses es comencin a moure, tot i que tampoc n’espero gaire res. Al moment tot són preses y paraules de disculpa, però si ho deixo refredar una mica, tot torna al seu estat de repòs normal, i “si t’haig de trucar, no me n’enrecordo”.

Què costa fer les coses ben fetes????

2006-12-01T18:03:00.000+01:00

No tolero...el govern per a tothom

Vagi per endavant que, més enllà del què pugui semblar, aquesta no és pas una entrada de caire polític, i que les meves opinions ideològiques o polítiques en cap cas modifiquen la meva opinió sobre les oracions criticades.

Fer d’hermeneuta en política és perillós, per què si hom es posa a analitzar amb rigor allò que diuen els polítics ens adonem que rere les grans paraules y grandiloqüents sentències, no hi ha res més que fum i mitges veritats (àdhuc falsedats).

Un exemple d’això el trobem en les declaracions de Carod Rovira (vicepresident de la Generalitat) quan afirmava que el Govern exercirà les seves funcions per sobre els partits i les ideologies. Malament, si hem de governar sense tenir en compte les ideologies, per que redimonis s’han votat a tants partits diferents? El Govern cal que apliqui les seves ideologies, si no, quina mena de govern serà? Un escèptic i burocràtic sense criteris ideològics o polítics?

Per altra banda una altra declaració de José Montilla (President de la Generalitat) afirmava que governarà complint amb els interessos de tothom. Per mi, això és impossible. Tots tenim els nostres propis interessos, sovint contraposats. Si responen positivament als interessos d’un per força ho faran negativament pels altres. O això, o hi haurà lleis descafeïnades i indefinides.

En fi, governar per a tothom és un contrasentit, hom a de governar per aquells que l’han votat. SI ho fa malament, ja el canviarem.

2006-08-22T13:48:00.000+02:00

No tolero...l'egoisme

Egoisme: M Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a
l'interès propi, àdhuc en dany d'altri.

Repassant les entrades que he fet en aquesta bitàcora, i reflexionant-hi, me n'adono que la majoria d'actituds que em molesten deriven de l'egosime de les persones. És que no ens eduquen per pensar en l'altri? és que en aquesta societat només prosperen els egoistes? On la supervivència del més fort significa la supermacia del més egocèntric.

La veritat és que l'egosime és més fàcil. Aplicant-lo i fent-lo la base del contracte social, un només cal que pensi en sí mateix i apliqui allò de "molestar sense ser molestat". Així, les actituds s'han fet extremes i són font de molts conflictes, violència o frustracions (sobint tots relacionats): Quan algú veu una actitud que el molesta, o bé calla -per mandra, deixadesa, por o per propi egosime- la qual cosa a la llarga deriva en frustració i d'aquesta a "mala llet", o bé reacciona amb violència extrema per imposar el seu criteri, sense pensar que determinats llindars de llibertat s'han de respectar.

Després hi ha qui, de forma valenta i decidida, intenta fer veure a l'altra que la seva actitud no és l'adequada per seguir les "normes" socials mínimes. En aquell moment és quan "l'egosita" en comptes de reconeixer el seu error, i no avesat que d'altres el facin partícep d'aquest, reacciona també amb violència desmesurada, provocant un altre cop, situacions de tensió.

Exemples d'això n'hi ha molts, que potser seràn objecte de comentaris més profunds en futures entrades, com ara, aquell qui creua en carrer per una zona no peatonal, estorbant la circulació normal dels vehicles, que quan és reprimit per un conductor s'hi torna amb improperis i mals gests. O bé aquell altra que surt del seu cotxe aparcat en doble fila sense mirar si ve algú o no, etc.

Potser fora hora que tots plegats pensessim més en els altres abans de fer quelcom...

2006-08-09T18:37:00.001+02:00

No tolero…el veïns poc considerats

Des de petit m’han ensenyat que quan algú fa quelcom dins l’espai públic i comú s’ha de ser respectuós, s’ha de pensar en els altres i sobretot, s’ha de ser ben educat. Sembla però que aquesta línia de comportament no és la més seguida.

Un exemple d’això me’l trobo sovint a la mateixa escala de l’edifici. Un lloc on tots ens coneixem, si més no de vista, i que encara que només sigui per casualitat ens trobem i fins hi tot aquells més amables ens arribem a saludar –som pocs, però encara n’hi ha que saludem quan ens creuem algú al portal o l’escala. El cas és que més d’una vegada m’he trobat a la porta del portal buscant les claus per entrar a l’edifici, i el més desagradable no ha estat pas la sensació d’anar remenant la bossa i no arribar a trobar mai les claus, sinó veure com a l’altra banda de la porta –que és de vidre i es veu perfectament a través d’ella – hi ha un veí que et mira endavalit esperant l’ascensor sense fer ni el més mínim intent per venir a obrir-te la porta. I això ja fa vessar el vas quan de sobte l’ascensor arriba, i creieu que us espera que acabeu d’entrar per compartir el viatge? Doncs no. Agafa l’ascensor. Hi entra. Pitja el botó que el porta al seu replà, i et deixa amb un pam de nas a un metre l’ascensor (per què per fi has pogut entrar) veien com la porta es tenca davant dels teu morros. Aghhh!!! Com pot haver gent TAN mal educada i poc considerada?!?!

Si us plau, sigueu amables amb els veïns. L’escala d’un edifici és un espai comunitari on les normes cíviques també regeixen. La Convivència us ho agrairà.

2006-05-16T23:39:00.000+02:00

No tolero...els "dequès"

Algú em podrà acusar de "purista" de la llengua. Potser sí que ho sòc. Però en el fons ho faig per intentar millorar els coneixements de l'idioma dels pocs que llegeixen aquestes línies, i per què enganyar-nos, per què deixin de xiular-me les orelles cada vegada que sento la funesta combinació de mots.

Abans de res un apunt gramatical per aquells que volen seguir aquesta entrada sense perdre's. Si no utilitzeu els "dequès" ja us podeu saltar aquest i el següent paràgraf:

"Pel que fa a les preposicions a, amb, de i en, soles o com a final d'una locució, s'ha de tenir en compte que la segona i la quarta no poden anar davant d'infinitiu i, per tant, es canvien per les que sí que hi poden anar (a i de, segons el verb) i que totes quatre cauen davant de la conjunció que (a vegades, però, s'ha de posar un mot buit de significat entre la preposició i la conjunció per a evitar una construcció estranya o forçada)."

No només això, sinó que, contràriament a la majoria de normes lingüístiques, aquesta no té cap excepció!

És a dir, a la frase: "Ens vam adonar de que estava mal dit" és, tal com diu la mateixa frase (sí, és un joc de paraules), un error. Davant del "que" la preposició cau. En conseqüència, la forma correcta seria "Ens vam adonar que estava mal dit" (aquesta, ans al contrari, és correcta).

Doncs bé, resulta que una norma tan sencilla com aquesta, és molt poc recordada. Tant és així que la majoria de polítics (fins i tots aquells que s'erigeixen paladins de la llengua) cometen reiteradament aquest error en declaracions públiques! Siusplau, cuidem el català...

i si m'equivoco, torno a començar!

2006-05-08T22:24:00.000+02:00

No tolero…els restaurants on cobren el cobert i el pa.

Sembla que no pugui ser, però és veritat. Hi ha restaurants on et cobren el pa! I fins i tot, en d’altres (normalment de categoria creixent) al final de la factura apareix una entrada on et cobren pel cobert! Com pot ser? Si no me l’enduc pas!

Reconec que sóc una mica panarra, a casa sempre s’ha menjat amb pa, i podria dir-se que si no en tinc a la taula a l’hora de fer el mos, gairebé el trobo a faltar. El pa és, des de sempre, un aliment bàsic, i tot i que l’entrada de l’euro l’ha encarit força (això ja és un altra tema), no crec que ni hagi per tant. Amb el que cobren pels plats de la Carta els restaurants, ja podrien regalar el pa, oi? Però el pitjor de tot no és que el cobrint, que ja de per si és una pràctica totalment vil, lo dolent és que sovint, malgrat et porten el pa sense haver-lo demanat, ni t’avisen, que el cobraran, i de cop, quan vas a pagar, et mires el compte, i veus l’entrada fatal, així, a traïció. No serveix de res després queixar-se, i sembla que pel preu que cobren tampoc val la pena fer l’espectacle. Tanmateix, des d’aquí reivindico el dret de comensal de menjar pa gratuïtament.

Per altra banda, sempre he trobat patètic que el cobrin “el cobert”. Què representa aquest “impost”? La feina de treure-li “brillo”? Jo creia que en el preu del plat ja anava inclòs tot el què representa servir el plat (sembla que no és així). Posats a fer, podríem arribar a extrems tant ridículs com cobrar pel paper de vàter gastat, pel desgast de la sola de la sabata del cambrer/a, o per la contribució a la Societat d’Autors pel fil musical!

Un agreujant a tot això, és que el fet que et cobrin a part aquests “extres” no fa que el preu del plat disminueixi, ans al contrari, normalment els restaurants on posen a la pràctica aquesta reprovable actuació són els que tenen uns preus més alts, sense que la relació qualitat/preu es decanti excessivament cap al numerador.

Amos i mestresses de restaurants, siusplau, reflexionin sobre aquestes paraules. Què reporta més beneficis, cobrar el pa d'una panera, o tenir un client content?

2006-04-27T13:02:00.000+02:00

No tolero…la gent que circula pel carril del mig.

La legislació mana circular per la dreta, els clubs automobilístics recomanen circular el més a la dreta possible, però hi ha gent que encara s’entesta a circular per carril del mig de l’autopista quan n’hi ha tres o més.

Hi ha qui ho fa per una falsa sensació de seguretat; dic falsa per que els estudis de seguretat vial han demostrat que si se’t rebenta una roda o hi ha qualsevol problema que et fa sortir de la carretera, tens més possibilitats de palmar-la circulant pel mig que fent-ho per la dreta. Es veu que la patacada és més forta.

Hi deu haver gent que ho fa per comoditat. Anar sempre per un carril deixant que t’avancin per la dreta els que van més ràpid, i deixant enrere als més lents per l’esquerra és el paradís del conductor gandul.

Tanmateix, senyores i senyors*, cal pensar sempre amb l’altra gent. Sestà imposant un estil de conducció (en general em sembla que succeeix en tots els estrats de la societat) que tendeix a l’egoisme i a la despreocupació vers els altres. A pensar que els altres vehicles de la carretera són oponents a batre o obstacles a superar. Doncs no, dins dels altres vehicles també hi anem persones, amb les seves dèries, il·lusions i inquietuds. I hi ha poques coses que em treguin tant de polleguera com trobar algú que anant a una velocitat moderada, i tenint tres carrils per triar, escull el del mig per fer nosa! I no només fa nosa, àdhuc ens obliguen a fer un avançament (amb el risc que comporta) posant-nos a tots en perill. Si la persona del mig hagués anat per la dreta, tothom circularia fluidament, sense necessitat de provocar cap maniobra, i el trànsit seria molt més segur!

Si-us-plau. Circuleu per la dreta!

*Poso les primeres a davant per una qüestió d’educació, no per res més.

2006-03-23T23:30:00.000+01:00

No tolero...els mals venedors/es

Diuen que els catalans, igual que els fenicis en el seu temps, tenim fama de bons comerciants. Potser sí, no ho sé. En qualsevol cas, la meva mare sempre ha estat molt bona tractant amb les persones; té una psicologia o intuïció especial i és capaç de clissar a la gent amb molt poc esforç, per això, malgrat ser andalusa, sempre ha estat excel·lent com a venedora.

Sembla que amb el procés de globalització que esta experimentant la nostra societat, els costums de compra/venda estan canviant molt ràpidament. Abans el comerç de roba (al menys el de Girona, que és el que jo recordo) es basava principalment en el petit comerç, molt proper, àdhuc “embafador”. Ara, en canvi, les grans superfícies o cadenes s’han establert fortament als principals carrers i cantonades de la ciutat. Estic parlant de marques com Zara, Berska, Massimo Dutty, Mango, etc., tots les coneixeu. Amb l’auge d’aquest fenomen (del qual jo no sóc pas ningú prou qualificat per fer-ne una crítica seriosa) també han proliferat actituds de venda que m’irriten especialment. Observant el comportament de venedors/es (normalment venedores) que m’han atès, i deixant de banda aquells/es que s’han comportant amb una professionalitat que va de correcta a envejable (que també n’hi ha) he pogut aïllar dos comportaments que em treuen de polleguera.

a) La dependenta desidiosa: Potser el pitjor espècimen. Heu intentat mai trobar una talla o un color específic per una peça de roba i la única resposta que heu obtingut ha estat “el que hi ha és en aquesta lleixa”? Doncs això. No dic pas que hagin d’estar-te a sobre contínuament (vegeu la següent categoria), per que ja entenc que sovint la gent només entra a les botigues només per curiositat, però si algú mostra cert interès, el mínim que podrien fer les dependentes és acompanyar-te fins a la lleixa adient i mostrar-te la roba, suggerir-te altres opcions, etc. Al cap a la fi, són elles que haurien de saber el producte que estan venent, “l’stock” restant, i les possibilitats de satisfacció del client. No comparteixo aquesta manca de professionalitat que en alguns moments em fa sentir fins i tot vergonya per haver de destorbar l’estat de semi-inconsciència d’algunes dependentes que es queden palplantades rere el mostrador.

b) La dependenta “pilota”: Seria tot el contrari que l’anterior. Si una era per poc, l’altra ho és per massa. Aquest tipus de dependentes “t’assalten” i t’assetgen només posen una fracció de peu sobre la moqueta de la botiga. Potser has entrat per error o per preguntar una indicació, però elles estan llestes per interceptar-te i arrossegar-te al seu món de moda perfecte. Resulta que sempre tenen allò que has demanat (tot i que la peça que t’acaben portant mai no és com hom la descrivia), i sempre tot el que et poses, et queda perfecte (quan el què demano és una opinió sincera d’algú qui, a priori, hi entén d’arrugues al cul, i caigudes de roba.

Serà per això que les botigues ja no busquen venedors/es, sinó dependentes?* Que la funció de les persones que estan al càrrec d’aquests establiments és únicament la de “despatxar” al client a l’hora de cobrar i de plegar la roba que un mateix s’ha hagut de triar i remenar?

Caldria, doncs, que aquestes cadenes de roba fessin un pensament i comencessin a reclutar treballadors amb una forta motivació i capacitat especial pel tracte al públic, i amb una certa formació o interès en el món de la moda, per tal que el plaer/teràpia/horror que és comprar roba fos un xic més agradable.

*Nota al peu: Sí, resulta que per més que m’hi fixi, sempre que veig un anunci en algun aparador “Es busca Dependenta”. Sembla que els nois, no podem fer aquesta feina...

2006-02-13T23:46:00.000+01:00

No tolero...la fressa de les motos i cotxes trucats.

Em sembla que sóc una mica sord. Em deu venir una mica del meu pare, que ho és força més que jo, i una altra mica per la meva afició a passar-me hores dins les discoteques de música house. Visc en un primer, i és clar, ni la meva sordesa, ni que tanqui les finestres i abaixi les persianes, no evita que el so insidiós del motor de ciclomotors, motocicletes i automòbils trucats, m'entri a casa.

En aquest punt hi ha dues coses que em pregunto:

- Per que ho fan? Per que els propietaris de molts del vehicles que circulen impunement pels nostres carrers deixen que facin més fressa del què seria normal? La resposta "civilitzada" i, és clar, innocent per part meva, fora que, realment, ells no se n’adonen del nivell acústic del brogit dels seus motors. Però crec que aquesta no és la resposta correcta. Més aviat em sembla que el què volen és cridar l’atenció. O i tant que ho aconsegueixen, de fet no només criden l’atenció, si no que, a més, obliguen a parar qualsevol conversa, a perdre tota concentració, i a augmentar el volum dels nostres aparells de radio i televisió per seguir-ne la programació. Tanta atenció reclamen?!
- Com s’hi ha de posar remei? Quelcom indiscutible és que la legislació m’avala. No només està més que demostrat que el soroll té efectes perniciosos per la salut, i per tant moltes ordenances municipals, àdhuc una legislació autonòmica en regula els nivells d’emissió i immissió de les activitats; si no que a més, la constitució garanteix la inviolabilitat del domicili. Malgrat això, com és que les autoritats fan tant poc per disminuir el soroll que fan els vehicles o per retirar aquells de superen els límits acústics establerts? Potser és que és un fet tant freqüent que ja ens hem avesat a què succeeixi? S’ha convertit en un "mal menor" que no cal perseguir, i és clar, si un agent de policia es posa a multar un motocicleta, vol dir que no està vigilant altres delictes. Significa això que com que són menors, tenim lleis que no cal complir? Que hi ha lleis de primera i de segona (o tercera) que ni la policia vol perseguir? Em sembla que no conec a ningú que no li molesti el soroll excessiu del trànsit, nogensmenys, malgrat estar regulat i ser plenament rebutjat pels ciutadans, pocs fan res per controlar-ho. En fi, jo des d’aquí només puc dir que no ho tolero...

2006-01-25T22:59:00.000+01:00

No tolero...la gent que parla al cinema.

No sé si això és un costum que fa temps que dura, o bé jo m'estic fent gran i em sensibilitzo cada vegada més amb aquest tema. El cert és que últimament m'he adonat que la gent parla, i molt, al cinema. Faig servir aquí el terme gent, expressament per generalitzar, per què contràriament al que es pugui pensar, no es tracta només de jovenalla poc avesada al respecte pels altres, si no que fins i tot el que hom anomenaria a primera vista "gent respectable" ha començat a oblidar o prescindir de les més mínimes regles bàsiques de comportament al cinema.

M'he trobat gent que ha començat a parlar pel telèfon mòbil en mig de la sessió, i quan se l'ha increpat, en un acte de desvergonya, no n'ha fet el més mínim cas.

Altra gent, fa comentaris als companys de filera, sense considerar que està envoltada de moltes més persones que comparteixen la sala i que potser (o segur) no estan gota interessats en el que ell pugui pensar de l’argument, dels personatges o del vestuari de la pel·lícula.

Segur que hi ha molts altres exemples. Jo exposo aquests aquí, per que si algú s'hi sent identificat, no tant com a víctima, si no com a perpetrador d'aquests actes incívics, pugui adonar-se que la seva actitud pot molestar a d'altri, i que per tant, espero, els corregeixi en el futur, per tal que puguem millorar la convivència dins aquesta sala fosca i plena de somnis que anomenem cinema. Gràcies.