No tolero...les grues pirates.

La setmana passada mentre em desplaçava per una de les molt transitades carreteres del nostre país vaig tenir un petit incident amb el cotxe. La qüestió és que tinc l’encert de ser del RACC, cosa que em va permetre trucar per què em vingués a remolcar una grua, no sense abans indicar preceptivament amb el triangles reflectants la situació de perill que generava allà parat.

Mentre esperava el servei del RACC escoltant la COPE – “Para fustigarme un rato por la mañana”, com deia un donostiarra que vaig conèixer – va aparèixer una grua blanca (no del groc canari del RACC, allò era una pista) que després de preguntar-me què havia passat, em va deixar anar que em portava on jo volgués, li pagava, em feia una factura i que l’asseguradora ja se’n faria càrrec. “Com? – Vaig pensar. – El RACC no m’ha cobrat mai res”. I Així li ho vaig expressar a aquell noi rodanxó que portava la grua blanca i m’estava intentant entabanar.

- El RACC? – Va dir ell – jo no soc pas del RACC.

- Doncs ves, que jo he trucat al RACC – li responc.

Com si hagués vist al mateix dimoni, el noi girà cua i pugí a la grua amb la cua entre cames. Allà em vaig quedar palplantat amb aquella sensació que queda quan has superat un perill no saps ben bé com, però amb la satisfacció de saber que no m’havien pogut cardar. Sortosament al cap de poc un senyor esquifit portant una grua groga amb les lletres del RACC ben grosses em saluda des del carril contrari indicant-me que va a donar la volta per venir a recollir-me...

PD: Per cert, el tracta i servei d’aquell senyor va ser exquisit, i em sembla que no li vaig agrair prou. Si serveix d’alguna cosa, li dono les més sinceres gràcies des d’aquí.