No tolero…La cultura del “sopar de duro”

M’he canviat de casa. Com a tota casa nova hi ha alguns detalls que els industrials subcontractats per a fer la feina se’ls ha escapat o no han volgut veure. Per sort, tenim dret a reclamar (en teoria 15 dies) per què ens ho vinguin a arreglar. El problema és que, tot i que fa més de tres mesos que hem reclamat amb una llista per escrit a la constructora i que truquen gairebé una vegada per setmana (o més) per saber com estan les coses, alguns dels industrials encara no s’han dignat ni a trucar, i els que ho han fet , no s’han presentat a l’hora de la cita. Es veu que això d’arreglar coses mal fetes, és allò que en diuen un “sopar de duro”, i que aquell vell eslògan de la Generalitat de la feina ben feta ja no es porta (potser no s’ha posat mai de moda).

Em considero un home pacient, però ara ja en començo a estar fins la pipa que em donin llargues, i he hagut de fer un cop de puny a la taula per que les coses es comencin a moure, tot i que tampoc n’espero gaire res. Al moment tot són preses y paraules de disculpa, però si ho deixo refredar una mica, tot torna al seu estat de repòs normal, i “si t’haig de trucar, no me n’enrecordo”.

Què costa fer les coses ben fetes????

No tolero...el govern per a tothom

Vagi per endavant que, més enllà del què pugui semblar, aquesta no és pas una entrada de caire polític, i que les meves opinions ideològiques o polítiques en cap cas modifiquen la meva opinió sobre les oracions criticades.

Fer d’hermeneuta en política és perillós, per què si hom es posa a analitzar amb rigor allò que diuen els polítics ens adonem que rere les grans paraules y grandiloqüents sentències, no hi ha res més que fum i mitges veritats (àdhuc falsedats).

Un exemple d’això el trobem en les declaracions de Carod Rovira (vicepresident de la Generalitat) quan afirmava que el Govern exercirà les seves funcions per sobre els partits i les ideologies. Malament, si hem de governar sense tenir en compte les ideologies, per que redimonis s’han votat a tants partits diferents? El Govern cal que apliqui les seves ideologies, si no, quina mena de govern serà? Un escèptic i burocràtic sense criteris ideològics o polítics?

Per altra banda una altra declaració de José Montilla (President de la Generalitat) afirmava que governarà complint amb els interessos de tothom. Per mi, això és impossible. Tots tenim els nostres propis interessos, sovint contraposats. Si responen positivament als interessos d’un per força ho faran negativament pels altres. O això, o hi haurà lleis descafeïnades i indefinides.

En fi, governar per a tothom és un contrasentit, hom a de governar per aquells que l’han votat. SI ho fa malament, ja el canviarem.

No tolero...l'egoisme

Egoisme: M Excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a
l'interès propi, àdhuc en dany d'altri.

Repassant les entrades que he fet en aquesta bitàcora, i reflexionant-hi, me n'adono que la majoria d'actituds que em molesten deriven de l'egosime de les persones. És que no ens eduquen per pensar en l'altri? és que en aquesta societat només prosperen els egoistes? On la supervivència del més fort significa la supermacia del més egocèntric.

La veritat és que l'egosime és més fàcil. Aplicant-lo i fent-lo la base del contracte social, un només cal que pensi en sí mateix i apliqui allò de "molestar sense ser molestat". Així, les actituds s'han fet extremes i són font de molts conflictes, violència o frustracions (sobint tots relacionats): Quan algú veu una actitud que el molesta, o bé calla -per mandra, deixadesa, por o per propi egosime- la qual cosa a la llarga deriva en frustració i d'aquesta a "mala llet", o bé reacciona amb violència extrema per imposar el seu criteri, sense pensar que determinats llindars de llibertat s'han de respectar.

Després hi ha qui, de forma valenta i decidida, intenta fer veure a l'altra que la seva actitud no és l'adequada per seguir les "normes" socials mínimes. En aquell moment és quan "l'egosita" en comptes de reconeixer el seu error, i no avesat que d'altres el facin partícep d'aquest, reacciona també amb violència desmesurada, provocant un altre cop, situacions de tensió.

Exemples d'això n'hi ha molts, que potser seràn objecte de comentaris més profunds en futures entrades, com ara, aquell qui creua en carrer per una zona no peatonal, estorbant la circulació normal dels vehicles, que quan és reprimit per un conductor s'hi torna amb improperis i mals gests. O bé aquell altra que surt del seu cotxe aparcat en doble fila sense mirar si ve algú o no, etc.

Potser fora hora que tots plegats pensessim més en els altres abans de fer quelcom...

No tolero…el veïns poc considerats

Des de petit m’han ensenyat que quan algú fa quelcom dins l’espai públic i comú s’ha de ser respectuós, s’ha de pensar en els altres i sobretot, s’ha de ser ben educat. Sembla però que aquesta línia de comportament no és la més seguida.

Un exemple d’això me’l trobo sovint a la mateixa escala de l’edifici. Un lloc on tots ens coneixem, si més no de vista, i que encara que només sigui per casualitat ens trobem i fins hi tot aquells més amables ens arribem a saludar –som pocs, però encara n’hi ha que saludem quan ens creuem algú al portal o l’escala. El cas és que més d’una vegada m’he trobat a la porta del portal buscant les claus per entrar a l’edifici, i el més desagradable no ha estat pas la sensació d’anar remenant la bossa i no arribar a trobar mai les claus, sinó veure com a l’altra banda de la porta –que és de vidre i es veu perfectament a través d’ella – hi ha un veí que et mira endavalit esperant l’ascensor sense fer ni el més mínim intent per venir a obrir-te la porta. I això ja fa vessar el vas quan de sobte l’ascensor arriba, i creieu que us espera que acabeu d’entrar per compartir el viatge? Doncs no. Agafa l’ascensor. Hi entra. Pitja el botó que el porta al seu replà, i et deixa amb un pam de nas a un metre l’ascensor (per què per fi has pogut entrar) veien com la porta es tenca davant dels teu morros. Aghhh!!! Com pot haver gent TAN mal educada i poc considerada?!?!

Si us plau, sigueu amables amb els veïns. L’escala d’un edifici és un espai comunitari on les normes cíviques també regeixen. La Convivència us ho agrairà.

No tolero...els "dequès"

Algú em podrà acusar de "purista" de la llengua. Potser sí que ho sòc. Però en el fons ho faig per intentar millorar els coneixements de l'idioma dels pocs que llegeixen aquestes línies, i per què enganyar-nos, per què deixin de xiular-me les orelles cada vegada que sento la funesta combinació de mots.

Abans de res un apunt gramatical per aquells que volen seguir aquesta entrada sense perdre's. Si no utilitzeu els "dequès" ja us podeu saltar aquest i el següent paràgraf:

"Pel que fa a les preposicions a, amb, de i en, soles o com a final d'una locució, s'ha de tenir en compte que la segona i la quarta no poden anar davant d'infinitiu i, per tant, es canvien per les que sí que hi poden anar (a i de, segons el verb) i que totes quatre cauen davant de la conjunció que (a vegades, però, s'ha de posar un mot buit de significat entre la preposició i la conjunció per a evitar una construcció estranya o forçada)."

No només això, sinó que, contràriament a la majoria de normes lingüístiques, aquesta no té cap excepció!

És a dir, a la frase: "Ens vam adonar de que estava mal dit" és, tal com diu la mateixa frase (sí, és un joc de paraules), un error. Davant del "que" la preposició cau. En conseqüència, la forma correcta seria "Ens vam adonar que estava mal dit" (aquesta, ans al contrari, és correcta).

Doncs bé, resulta que una norma tan sencilla com aquesta, és molt poc recordada. Tant és així que la majoria de polítics (fins i tots aquells que s'erigeixen paladins de la llengua) cometen reiteradament aquest error en declaracions públiques! Siusplau, cuidem el català...

i si m'equivoco, torno a començar!

No tolero…els restaurants on cobren el cobert i el pa.

Sembla que no pugui ser, però és veritat. Hi ha restaurants on et cobren el pa! I fins i tot, en d’altres (normalment de categoria creixent) al final de la factura apareix una entrada on et cobren pel cobert! Com pot ser? Si no me l’enduc pas!

Reconec que sóc una mica panarra, a casa sempre s’ha menjat amb pa, i podria dir-se que si no en tinc a la taula a l’hora de fer el mos, gairebé el trobo a faltar. El pa és, des de sempre, un aliment bàsic, i tot i que l’entrada de l’euro l’ha encarit força (això ja és un altra tema), no crec que ni hagi per tant. Amb el que cobren pels plats de la Carta els restaurants, ja podrien regalar el pa, oi? Però el pitjor de tot no és que el cobrint, que ja de per si és una pràctica totalment vil, lo dolent és que sovint, malgrat et porten el pa sense haver-lo demanat, ni t’avisen, que el cobraran, i de cop, quan vas a pagar, et mires el compte, i veus l’entrada fatal, així, a traïció. No serveix de res després queixar-se, i sembla que pel preu que cobren tampoc val la pena fer l’espectacle. Tanmateix, des d’aquí reivindico el dret de comensal de menjar pa gratuïtament.

Per altra banda, sempre he trobat patètic que el cobrin “el cobert”. Què representa aquest “impost”? La feina de treure-li “brillo”? Jo creia que en el preu del plat ja anava inclòs tot el què representa servir el plat (sembla que no és així). Posats a fer, podríem arribar a extrems tant ridículs com cobrar pel paper de vàter gastat, pel desgast de la sola de la sabata del cambrer/a, o per la contribució a la Societat d’Autors pel fil musical!

Un agreujant a tot això, és que el fet que et cobrin a part aquests “extres” no fa que el preu del plat disminueixi, ans al contrari, normalment els restaurants on posen a la pràctica aquesta reprovable actuació són els que tenen uns preus més alts, sense que la relació qualitat/preu es decanti excessivament cap al numerador.

Amos i mestresses de restaurants, siusplau, reflexionin sobre aquestes paraules. Què reporta més beneficis, cobrar el pa d'una panera, o tenir un client content?

No tolero…la gent que circula pel carril del mig.

La legislació mana circular per la dreta, els clubs automobilístics recomanen circular el més a la dreta possible, però hi ha gent que encara s’entesta a circular per carril del mig de l’autopista quan n’hi ha tres o més.

Hi ha qui ho fa per una falsa sensació de seguretat; dic falsa per que els estudis de seguretat vial han demostrat que si se’t rebenta una roda o hi ha qualsevol problema que et fa sortir de la carretera, tens més possibilitats de palmar-la circulant pel mig que fent-ho per la dreta. Es veu que la patacada és més forta.

Hi deu haver gent que ho fa per comoditat. Anar sempre per un carril deixant que t’avancin per la dreta els que van més ràpid, i deixant enrere als més lents per l’esquerra és el paradís del conductor gandul.

Tanmateix, senyores i senyors*, cal pensar sempre amb l’altra gent. Sestà imposant un estil de conducció (en general em sembla que succeeix en tots els estrats de la societat) que tendeix a l’egoisme i a la despreocupació vers els altres. A pensar que els altres vehicles de la carretera són oponents a batre o obstacles a superar. Doncs no, dins dels altres vehicles també hi anem persones, amb les seves dèries, il·lusions i inquietuds. I hi ha poques coses que em treguin tant de polleguera com trobar algú que anant a una velocitat moderada, i tenint tres carrils per triar, escull el del mig per fer nosa! I no només fa nosa, àdhuc ens obliguen a fer un avançament (amb el risc que comporta) posant-nos a tots en perill. Si la persona del mig hagués anat per la dreta, tothom circularia fluidament, sense necessitat de provocar cap maniobra, i el trànsit seria molt més segur!

Si-us-plau. Circuleu per la dreta!

*Poso les primeres a davant per una qüestió d’educació, no per res més.

No tolero...els mals venedors/es

Diuen que els catalans, igual que els fenicis en el seu temps, tenim fama de bons comerciants. Potser sí, no ho sé. En qualsevol cas, la meva mare sempre ha estat molt bona tractant amb les persones; té una psicologia o intuïció especial i és capaç de clissar a la gent amb molt poc esforç, per això, malgrat ser andalusa, sempre ha estat excel·lent com a venedora.

Sembla que amb el procés de globalització que esta experimentant la nostra societat, els costums de compra/venda estan canviant molt ràpidament. Abans el comerç de roba (al menys el de Girona, que és el que jo recordo) es basava principalment en el petit comerç, molt proper, àdhuc “embafador”. Ara, en canvi, les grans superfícies o cadenes s’han establert fortament als principals carrers i cantonades de la ciutat. Estic parlant de marques com Zara, Berska, Massimo Dutty, Mango, etc., tots les coneixeu. Amb l’auge d’aquest fenomen (del qual jo no sóc pas ningú prou qualificat per fer-ne una crítica seriosa) també han proliferat actituds de venda que m’irriten especialment. Observant el comportament de venedors/es (normalment venedores) que m’han atès, i deixant de banda aquells/es que s’han comportant amb una professionalitat que va de correcta a envejable (que també n’hi ha) he pogut aïllar dos comportaments que em treuen de polleguera.

a) La dependenta desidiosa: Potser el pitjor espècimen. Heu intentat mai trobar una talla o un color específic per una peça de roba i la única resposta que heu obtingut ha estat “el que hi ha és en aquesta lleixa”? Doncs això. No dic pas que hagin d’estar-te a sobre contínuament (vegeu la següent categoria), per que ja entenc que sovint la gent només entra a les botigues només per curiositat, però si algú mostra cert interès, el mínim que podrien fer les dependentes és acompanyar-te fins a la lleixa adient i mostrar-te la roba, suggerir-te altres opcions, etc. Al cap a la fi, són elles que haurien de saber el producte que estan venent, “l’stock” restant, i les possibilitats de satisfacció del client. No comparteixo aquesta manca de professionalitat que en alguns moments em fa sentir fins i tot vergonya per haver de destorbar l’estat de semi-inconsciència d’algunes dependentes que es queden palplantades rere el mostrador.

b) La dependenta “pilota”: Seria tot el contrari que l’anterior. Si una era per poc, l’altra ho és per massa. Aquest tipus de dependentes “t’assalten” i t’assetgen només posen una fracció de peu sobre la moqueta de la botiga. Potser has entrat per error o per preguntar una indicació, però elles estan llestes per interceptar-te i arrossegar-te al seu món de moda perfecte. Resulta que sempre tenen allò que has demanat (tot i que la peça que t’acaben portant mai no és com hom la descrivia), i sempre tot el que et poses, et queda perfecte (quan el què demano és una opinió sincera d’algú qui, a priori, hi entén d’arrugues al cul, i caigudes de roba.

Serà per això que les botigues ja no busquen venedors/es, sinó dependentes?* Que la funció de les persones que estan al càrrec d’aquests establiments és únicament la de “despatxar” al client a l’hora de cobrar i de plegar la roba que un mateix s’ha hagut de triar i remenar?

Caldria, doncs, que aquestes cadenes de roba fessin un pensament i comencessin a reclutar treballadors amb una forta motivació i capacitat especial pel tracte al públic, i amb una certa formació o interès en el món de la moda, per tal que el plaer/teràpia/horror que és comprar roba fos un xic més agradable.

*Nota al peu: Sí, resulta que per més que m’hi fixi, sempre que veig un anunci en algun aparador “Es busca Dependenta”. Sembla que els nois, no podem fer aquesta feina...

No tolero...la fressa de les motos i cotxes trucats.

Em sembla que sóc una mica sord. Em deu venir una mica del meu pare, que ho és força més que jo, i una altra mica per la meva afició a passar-me hores dins les discoteques de música house. Visc en un primer, i és clar, ni la meva sordesa, ni que tanqui les finestres i abaixi les persianes, no evita que el so insidiós del motor de ciclomotors, motocicletes i automòbils trucats, m'entri a casa.

En aquest punt hi ha dues coses que em pregunto:

- Per que ho fan? Per que els propietaris de molts del vehicles que circulen impunement pels nostres carrers deixen que facin més fressa del què seria normal? La resposta "civilitzada" i, és clar, innocent per part meva, fora que, realment, ells no se n’adonen del nivell acústic del brogit dels seus motors. Però crec que aquesta no és la resposta correcta. Més aviat em sembla que el què volen és cridar l’atenció. O i tant que ho aconsegueixen, de fet no només criden l’atenció, si no que, a més, obliguen a parar qualsevol conversa, a perdre tota concentració, i a augmentar el volum dels nostres aparells de radio i televisió per seguir-ne la programació. Tanta atenció reclamen?!
- Com s’hi ha de posar remei? Quelcom indiscutible és que la legislació m’avala. No només està més que demostrat que el soroll té efectes perniciosos per la salut, i per tant moltes ordenances municipals, àdhuc una legislació autonòmica en regula els nivells d’emissió i immissió de les activitats; si no que a més, la constitució garanteix la inviolabilitat del domicili. Malgrat això, com és que les autoritats fan tant poc per disminuir el soroll que fan els vehicles o per retirar aquells de superen els límits acústics establerts? Potser és que és un fet tant freqüent que ja ens hem avesat a què succeeixi? S’ha convertit en un "mal menor" que no cal perseguir, i és clar, si un agent de policia es posa a multar un motocicleta, vol dir que no està vigilant altres delictes. Significa això que com que són menors, tenim lleis que no cal complir? Que hi ha lleis de primera i de segona (o tercera) que ni la policia vol perseguir? Em sembla que no conec a ningú que no li molesti el soroll excessiu del trànsit, nogensmenys, malgrat estar regulat i ser plenament rebutjat pels ciutadans, pocs fan res per controlar-ho. En fi, jo des d’aquí només puc dir que no ho tolero...

No tolero...la gent que parla al cinema.

No sé si això és un costum que fa temps que dura, o bé jo m'estic fent gran i em sensibilitzo cada vegada més amb aquest tema. El cert és que últimament m'he adonat que la gent parla, i molt, al cinema. Faig servir aquí el terme gent, expressament per generalitzar, per què contràriament al que es pugui pensar, no es tracta només de jovenalla poc avesada al respecte pels altres, si no que fins i tot el que hom anomenaria a primera vista "gent respectable" ha començat a oblidar o prescindir de les més mínimes regles bàsiques de comportament al cinema.

M'he trobat gent que ha començat a parlar pel telèfon mòbil en mig de la sessió, i quan se l'ha increpat, en un acte de desvergonya, no n'ha fet el més mínim cas.

Altra gent, fa comentaris als companys de filera, sense considerar que està envoltada de moltes més persones que comparteixen la sala i que potser (o segur) no estan gota interessats en el que ell pugui pensar de l’argument, dels personatges o del vestuari de la pel·lícula.

Segur que hi ha molts altres exemples. Jo exposo aquests aquí, per que si algú s'hi sent identificat, no tant com a víctima, si no com a perpetrador d'aquests actes incívics, pugui adonar-se que la seva actitud pot molestar a d'altri, i que per tant, espero, els corregeixi en el futur, per tal que puguem millorar la convivència dins aquesta sala fosca i plena de somnis que anomenem cinema. Gràcies.