dijous, de març 23, 2006

No tolero...els mals venedors/es

Diuen que els catalans, igual que els fenicis en el seu temps, tenim fama de bons comerciants. Potser sí, no ho sé. En qualsevol cas, la meva mare sempre ha estat molt bona tractant amb les persones; té una psicologia o intuïció especial i és capaç de clissar a la gent amb molt poc esforç, per això, malgrat ser andalusa, sempre ha estat excel·lent com a venedora.

Sembla que amb el procés de globalització que esta experimentant la nostra societat, els costums de compra/venda estan canviant molt ràpidament. Abans el comerç de roba (al menys el de Girona, que és el que jo recordo) es basava principalment en el petit comerç, molt proper, àdhuc “embafador”. Ara, en canvi, les grans superfícies o cadenes s’han establert fortament als principals carrers i cantonades de la ciutat. Estic parlant de marques com Zara, Berska, Massimo Dutty, Mango, etc., tots les coneixeu. Amb l’auge d’aquest fenomen (del qual jo no sóc pas ningú prou qualificat per fer-ne una crítica seriosa) també han proliferat actituds de venda que m’irriten especialment. Observant el comportament de venedors/es (normalment venedores) que m’han atès, i deixant de banda aquells/es que s’han comportant amb una professionalitat que va de correcta a envejable (que també n’hi ha) he pogut aïllar dos comportaments que em treuen de polleguera.

a) La dependenta desidiosa: Potser el pitjor espècimen. Heu intentat mai trobar una talla o un color específic per una peça de roba i la única resposta que heu obtingut ha estat “el que hi ha és en aquesta lleixa”? Doncs això. No dic pas que hagin d’estar-te a sobre contínuament (vegeu la següent categoria), per que ja entenc que sovint la gent només entra a les botigues només per curiositat, però si algú mostra cert interès, el mínim que podrien fer les dependentes és acompanyar-te fins a la lleixa adient i mostrar-te la roba, suggerir-te altres opcions, etc. Al cap a la fi, són elles que haurien de saber el producte que estan venent, “l’stock” restant, i les possibilitats de satisfacció del client. No comparteixo aquesta manca de professionalitat que en alguns moments em fa sentir fins i tot vergonya per haver de destorbar l’estat de semi-inconsciència d’algunes dependentes que es queden palplantades rere el mostrador.

b) La dependenta “pilota”: Seria tot el contrari que l’anterior. Si una era per poc, l’altra ho és per massa. Aquest tipus de dependentes “t’assalten” i t’assetgen només posen una fracció de peu sobre la moqueta de la botiga. Potser has entrat per error o per preguntar una indicació, però elles estan llestes per interceptar-te i arrossegar-te al seu món de moda perfecte. Resulta que sempre tenen allò que has demanat (tot i que la peça que t’acaben portant mai no és com hom la descrivia), i sempre tot el que et poses, et queda perfecte (quan el què demano és una opinió sincera d’algú qui, a priori, hi entén d’arrugues al cul, i caigudes de roba.

Serà per això que les botigues ja no busquen venedors/es, sinó dependentes?* Que la funció de les persones que estan al càrrec d’aquests establiments és únicament la de “despatxar” al client a l’hora de cobrar i de plegar la roba que un mateix s’ha hagut de triar i remenar?

Caldria, doncs, que aquestes cadenes de roba fessin un pensament i comencessin a reclutar treballadors amb una forta motivació i capacitat especial pel tracte al públic, i amb una certa formació o interès en el món de la moda, per tal que el plaer/teràpia/horror que és comprar roba fos un xic més agradable.

*Nota al peu: Sí, resulta que per més que m’hi fixi, sempre que veig un anunci en algun aparador “Es busca Dependenta”. Sembla que els nois, no podem fer aquesta feina...