dimecres, d’octubre 24, 2007

No tolero…el temps dedicat a les notícies.

Per què hi ha notícies a les que dediquen més temps que a d’altres? Aquestes a les que dediquen el temps limitat d’un noticiari, vol dir que són més importants?

Jo no sóc periodista, i per tant l’anàlisi que faig aquí és completament esbiaixat segons la meva percepció subjectiva generada a través de la pròpia experiència, i per tant, no sé si els més arguments tenen un fonament raonablement vàlid. Tanmateix, els exposo aquí per si a algú li serveixen d’alguna cosa.

Seguint les últimes notícies sobre el problema de les rodalies a Barcelona, he començat a reflexionar sobre el criteri que deuen fer servir els directors de noticiaris/diaris, etc. per seleccionar les notícies, i sobretot per assignar-les-hi un temps/espai determinat en llurs plataformes de comunicació.

En una primera aproximació, allò que em ve al cap és el criteri “democràtic” referent al nombre de població que afecta la notícia. Però si fos així, només es donarien notícies sobre la India, la Xina, els EEUU, és a dir, llocs on hi hagués molta població.

Havent descartat aquest primer argument, i realitzant un anàlisi més fi, ens hauríem de referir al “pes específic” de la població. Així, els llocs més actius i dinàmics (on també sol ser on hi ha més població) són els que generen més fets, si alhora aquests llocs ens són més propers, tenen més possibilitats de generar notícies “interessants”.

Un tercer vector podria ser (segur que té molt a veure) l’espectacularitat del fet. És a dir, quants més morts, més famosa sigui la persona involucrada, o més hectàrees arrasades per algun fenomen climàtic, etc. més temps/espai tindrà la notícia. Val a dir, que en aquest cas, cal fer un matís: el número de morts/hectàrees afectades han de donar-se en episodis puntuals per ser una notícia “important”. Si l’efecte és acumulat, la notícia perd força i és arraconada a un segon terme, per això les guerres llargues o la sequera no “tenen significació” des de la lògica informativa.

Em vull referir però al segon punt comentat. Un exemple d’aquest punt es dóna, com deia, en els últims esdeveniments en la xarxa viaria rodalies de Barcelona. És evident que és una notícia amb molt interès, doncs moltes persones se’n veuen directament afectades i com que succeeix en un entorn altament dinàmic, aquest fet pot transcendir indirectament a molta d’altra població. Tanmateix, la meva pregunta és: Cal dedicar-li tant de temps? Cal entrevistar els conductors vinguts de fora per demostrar que no tenen ni idea d’anar per Barcelona? O amb un simple comentari en off, ja passaríem? Cal ensenyar com el Director de Renfe o de l’Adif (em perdo) es passeja per una estació, o directament amb les seves declaracions em fem prou?

El mateix passa, per exemple, amb la descripció del trànsit. Cada matí sentim pels mitjans públics com les mateixes carreteres de l’àrea metropolitana de Barcelona estan embussades. Però què passa? Que a Girona, Tarragona, Lleida, Manresa, Reus, etc. no hi ha embussos, aglomeracions o retencions? Que no tenen el mateix dret a ser informats la gent atrapada en aquests embussos?

La meva queixa va per aquí. Qui tria i quin són els criteris per assignar un temps/espai determinat a una notícia? I Què passa amb les notícies que afecten a altres àrees amb menys pes específic, però que també contenen habitants que alhora han contribuït a subvencionar uns mitjans públics de comunicació que NO els informen dels SEUS problemes?

Jo crec que per solucionar aquest atzucac periodístic, en comptes d’utilitzar els criteris abans esmentats, s’haurien d’aplicar llindars d’espai i temps territorials. M’explicaré: si hi ha un temps limitat per explicar les notícies del dia, aquest temps es divideix en blocs compartimentats iguals on en cada bloc es fa referència a notícies pròpies de diferents regions territorials (que podrien ser, per exemple, províncies). D’aquesta manera ens assegurem que en aquest temps limitat s’expliquin fets on tothom pot veure’s representat. Ja entenc que fer això en un telenotícies és complicat (el temps és *realment* limitat, però potser fora factible fer-ho en altres plataformes com el canal/radio de 24 hores de notícies.

Opinions?

dijous, d’agost 30, 2007

No tolero...tenir un món al cap...

...i no poder-lo deixar anar.

O sigui que la manera que s'ha m'ha ocorregut per plasmar la idea ha estat escriure-la aquí abans que se me'n vagi del cap. Miraré de no fer cap spoiler per si algun jugador meu ho llegeix.

La qüestió rau en la campanya que estic pensant per jugar a Rifts:

0.- Valorar iniciar la campanya durant la Juicer Uprising. Això ha d'enmarcar l'actitut de la CS vers els PJ i donar a conèixer els motius del perquè de la guerra de Tolkeen. Aquí també serviria per fer algunes aventures per Lone Star (Desmond Bradfort?) i el Nou Oest.
1.- En mig de la guerra de Tolkeen, seguint la Creu d'Erebus (uns extranya constal·lació), els PJ buscaran una base on s'amaga una poderosa arma Pre-Rifts.
1.1.- Encontres amb la 5ena columna. Chi-town Burbs.
1.2.- Rescat en un Rusc Xitixic.
1.3.- Transport de presoners en el Death Head.
1.4.- Camps de concentració - Els Cyber Cavallers es dispersen.
1.5.- Àngels i dimonis a Tolkeen.
1.6.- La FdlM hi té molt a dir (lliutes internes).
1.7.- L'illa misteriosa dels Splughorth.
1.8.- Els Pirates Horune.
1.9.- El Cofre Negre.
1.10.- ARCHIE III.
2.- ARCHIE VII - Portal cap a Phase III.
3.- Phase III
3.1.- Invasió Mecanòide (?)
3.2.- Woormwood (?)
4.- Les guerres Dimoni (?).
5.- El retorn.
5.1.- El final de la guerra - el setge definitiu.
5.2.- Aftermath
5.3.- La fi de la màgia
5.4.- Els dimonis contra-ataquen (?).

Sobretot la part final (de fet a partir del punt 2) encara no la tinc gaire clara per què em falten alguns manuals per llegir.

dilluns, d’agost 06, 2007

No tolero...la safriquiènsia.

Avui, parlant amb unes companyes sobre Irlanda he confirmat el fet que els “friquis” o "geeks", entre els quals m'hi incloc, tenim allò que jo anomeno “safriquiènsia”. Mot creat a partir de la unió entre sapiència i friquisme, al més pur estil anglosaxó, la definició bàsica d’aquest “neologisme” podria ser quelcom així:

Safriquiènsia. N. f. Coneixement adquirit sobre temes culturals diversos amb molt poc valor pràctic. Normalment s’inclou en la locució verbal tenir safriquiènsia. Ex: De poc et servirà tenir tanta safriquiència per fer un ou ferrat.


Realment no és que no toleri tenir un alt grau de safriquiènsia, ans m’inquieta saber que estic ple de coneixements que em serveixen de ben poc, i que al món hi manqui gent que en sàpiga de les coses realment importants.

dijous, de maig 03, 2007

No tolero...la gent que circula malament per les rotondes

Per què la gent no sap circular per les rotondes. Mira què és fàcil. Només cal recordar dues regles: Qui hi ha dins la rotonda té prioritat, el sentit de gir s antihorari. Per la resta de coses funciona igual que si anéssim per un carrer recte de dos carrils. Per sort encara no m’he trobat a ningú que es descuidi de la segon regla, tanmateix saltar-se la primera és molt habitual, especialment si el vehicle que circula per la rotonda ho fa pel carril més interior. Però els dos errors més greus que fa la gent quan circula per una rotonda són:

* No posar l’intermitent per marcar la sortida, com si els demés haguessim de llegir el pensament del que va davant “ha entrat per aquí doncs segur que surt per allà...”.

* Voler sortir de la rotonda des del carril interior tan si com no!!! Suposant que el de la dreta (que circula per carril exterior) sortirà per la mateixa sortida que el primer ha seleccionat. Quan això no passa, hi ha talls de circulació que més d’una vegada han acabat amb incident. Com que això és tant comú, fins i tot les autoescoles ensenyen a posar l’intermitent esquerra per indicar que no es vol sortir de la rotonda!!!! Arghhh!! Però com pot ser!!! Com que tothom ho fa malament, doncs t’ensenyem a fer-ho més malament, però tothom entendrà que ho fas bé!!! No entenc res...

Siusplau, quan circuleu per una rotonda, poseu l’intermitent per indicar que sortiu i, sobretot, no sortiu des del carril interior si hi ha algú circulant per carril exterior!!!

dimecres, de febrer 14, 2007

No tolero...les grues pirates.

La setmana passada mentre em desplaçava per una de les molt transitades carreteres del nostre país vaig tenir un petit incident amb el cotxe. La qüestió és que tinc l’encert de ser del RACC, cosa que em va permetre trucar per què em vingués a remolcar una grua, no sense abans indicar preceptivament amb el triangles reflectants la situació de perill que generava allà parat.

Mentre esperava el servei del RACC escoltant la COPE – “Para fustigarme un rato por la mañana”, com deia un donostiarra que vaig conèixer – va aparèixer una grua blanca (no del groc canari del RACC, allò era una pista) que després de preguntar-me què havia passat, em va deixar anar que em portava on jo volgués, li pagava, em feia una factura i que l’asseguradora ja se’n faria càrrec. “Com? – Vaig pensar. – El RACC no m’ha cobrat mai res”. I Així li ho vaig expressar a aquell noi rodanxó que portava la grua blanca i m’estava intentant entabanar.

- El RACC? – Va dir ell – jo no soc pas del RACC.

- Doncs ves, que jo he trucat al RACC – li responc.

Com si hagués vist al mateix dimoni, el noi girà cua i pugí a la grua amb la cua entre cames. Allà em vaig quedar palplantat amb aquella sensació que queda quan has superat un perill no saps ben bé com, però amb la satisfacció de saber que no m’havien pogut cardar. Sortosament al cap de poc un senyor esquifit portant una grua groga amb les lletres del RACC ben grosses em saluda des del carril contrari indicant-me que va a donar la volta per venir a recollir-me...

PD: Per cert, el tracta i servei d’aquell senyor va ser exquisit, i em sembla que no li vaig agrair prou. Si serveix d’alguna cosa, li dono les més sinceres gràcies des d’aquí.

dimecres, de gener 03, 2007

No tolero…el Pare Noel

Segur que és un tema recurrent en tota la blogoesfera (bé, potser no tant), si més no ja he sentit més d’un comentari per la radio: Què redimonis representa aquesta proliferació de Pares Noels violant les llars de les famílies? Quina mena de costum - que ja porta duent-se a terme d’uns anys ençà - ha arrelat que hom col·loca aquells ninotets mal engiponats penjant de qualsevulla manera en els ampits de les finestres o les baranes dels balcons? Segur que els heu vist!

I la meva indignació no és tant pel discutible atractiu estètic de la tradició (?) – aplicable si més no a totes les altres andròmines nadalenques – sinó pel fet incontestable que les festes de Nadal tendeixen irrevocablement a una “anglosaxificació” (no us escarrasseu, no surt al diccionari).

Vull dir que on abans els anuncis de televisió hi sortien ses majestats els "Tres Reis d’Orient", ara hi surt un home barbut (segurament postís) vestit de vermell...i apa, avall que fa baixada. Això es mig entén, segur que és per temes pressupostaris, i ja sabem que la pela mana.

De l’arbre de Nadal ni en parlem, que això ja fa temps que circula i a Espinelves en fan l’agost (o hauria de dir el desembre?). Sort que hi ha qui recondueix la festa i en comptes d’adornar un avet (arbre prou poc comú a les nostres latituds i altituds) es contenta en omplir de guarniments reflectants i/o lluminosos el seu xiprer (té una forma prou escaient, tanmateix, tot i que significa totalment el contrari de naixement, que és el que es celebra per aquestes dates), pruner, morera o qualsevol planta de port més o menys alçat del seu jardí.

Potser un dels guarniments més desafortunats enguany ha estat el del ninot de neu, per què d’aquesta en prou feines se n’ha vist, i de ben segur que més d’un esquiador s’ha recordat de la mare d’aquests decoradors compulsius amb un esprai d’escuma blanca.

I la pregunta és? On para el nostre Tió? Aquell que caga torró? Ara a les oficines i a les escoles ja no li apliquen a la soca el laxant del bastó, sinó que es dediquen a fer-se regals amb els ulls clucs al·legant amistats invisibles. No volen festes laiques? Què més laic i prosaic que una soca que caga?!?

Amunt el Tió, avall el Noel! Així ha estat tota la vida: per Nadal, el Tió reparteix llaminadures i petits regalets, i els Reis porten els grans regals. Ja sé que això és incòmode, per què representa que els nens han de tenir temps per gaudir-ne durant les vacances...doncs bé, no passa res, l’ordre es por invertir i el resultat és més o menys el mateix. L’equació queda destarotada quan de no se sap ben bé d’on (d’acord sí, dels països anglosaxons empès per la pela) apareix l’homenot de vermell i trineu (aquest any, amb rodes).